p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 120%; }

En el 25è aniversari de la creació de g33grecords

Vint-i-cinc anys passen, més ràpid o a poc a poc, passen... i pensava fa uns dies en un recent homenatge al desaparegut Joan Saura, que la mesura del temps en bona part la donava el buit deixat per tants éssers estimats que s'han anat quedant pel camí: Xavier Cisa, Dudú, Johnny, Sebastià Roure, Hiroshi Kobayashi, Emilio Cubeiro, Patrick Chenière, Joan Saura i més, més... Tots ells ens parlen del temps transcorregut, omplen aquest espai viscut, comú, conviscut.

g33grecords va néixer a la tardor plujosa de l'any 89, com vam dir llavors (i ho seguim mantenint), sense pretendre res, com una lògica continuació o progressió d'altres projectes anteriors (New Buildings, Klamm Records, Dduplicadora, 4Sellos...), i aquí estem, seguim, amb algun llibre i gairebé dos centenars de discos publicats, si comptabilitzem els que vam fer per a "altres" fora del segell pròpiament dit, amb més de mil actuacions de música, poesia, vídeo, teatre, performances, cinema..., organitzades en les sessions del que vam anomenar el Club de la G, primer en el Communiqué del malaguanyat Pepe Bellido (un altre nom més de la llarga, fatal llista...) i després al Sidecar de la Plaça Reial. Incomptables també les gires per aquest i altres països més a l'est... I molta gent se sorprèn en saber que tot s'ha fet sense cap contracte escrit amb ningú. Quin contracte pot ser superior a la paraula donada?

Em preguntava l'altre dia si seríem mereixedors (el més antic segell independent de Catalunya) potser d’una breu nota en algun dels mitjans de comunicació relacionats amb la cultura d'aquest país (en queda algun?). Jo apostava que no, ja que la Cultura, així amb majúscules, ha passat a les Espanyes de ser un Ministeri a ser un Misteri, una sotssecretaria dins del d'Esports, que ja se sap que és el veritablement important. I a Catalunya, mai des de la fatídica transacció del gris i sagnant règim anterior al que alguns anomenen ara democràcia i es queden tan amples..., mai ningú havia tingut, en cultura, tant poder a les mans com el trànsfuga Ferran Mascarell (dimissió JA), que en poc temps i amb impaciència neoliberal està aconseguint destruir el lleuger, feble teixit que ha costat anys i tanta paciència construir... I ja se sap, a més, que els mitjans han passat de ser de comunicació a ser de propaganda, pura i dura.

Ah, però nosaltres seguim... seguim a la nostra, sí. No hem volgut publicar cap recopilatori, però hem organitzat tres petites gires: la de Gran Teatro Amaro, la de Pierre Bastien, i la de Phantoms, un nou espectacle en el qual participa també Pierre Bastien al costat del músic francès Eddie Ladoire, i que volem presentar-vos aquí. Si us va bé acostar-vos a algun dels concerts, podrem xerrar una estona, estarem al petit xiringuito ambulant, pur estil G3, amb totes les referències que queden encara en distribució, per si a algú li continua interessant adquirir algun disc per a la seva col·lecció.

I per acabar, volem felicitar i agrair a La Casa Calba la seva iniciativa, perquè mentre hi ha qui per les seves polítiques (despolítiques) tanca teatres, afortunadament encara hi ha qui els obre o reobre, i és per a nosaltres un privilegi i una gran alegria que l'actuació del Gran Teatro Amaro a Gandia sigui per la inauguració de la reobertura del Teatre del Raval.

De la Jamahiriya a Kondrashovka... aquesta tardor és per a nosaltres el temps de les cireres.