Des de fa un temps, les tendències audiovisuals tenen com a un dels actors principals “l’Absurd”.



Publicitat, videoart, cine, videoclips, etc. Qualsevol dels formats de vídeo hi arriben, potser per la seva capacitat de generar somriures, també per l’encobriment de falta de professionalitat o potser pel feeling humà amb tot allò estrany.



Però això no és nou. En l’experimentació del vídeo, els primers creadors ja tenien aquest ingredient com una arma amb moltes possibilitats. Al llarg de l’evolució del videoart, podem trobar gran quantitat de treballs que investiguen en aquest camp, ja sigui com un nou esperit Dada, Surrealisme contemporani o tractats de frikisme que troben en la fotografia en moviment, una manera de, simplement, poder fer el que es vulgui, i que funcioni.



També la rapidesa dels nous mitjans de comunicació doten de poca reflexió i d’una facilitat esgarrifosa per “penjar” vídeos enregistrats fa un moment. Això, igual que el correu digital, fa que en moltes ocasions ni els propis creadors hagin digerit el missatge que ja estan veient milers d’usuaris. Youtube, Vimeo, Googlevideo i un llarg etcètera d’eines de la immediatesa.

Avui puc gravar un accident i penjar-lo abans que el protagonista arribi a casa.



Així no només els metratges d’autor tenen protagonisme, gran quantitat de vídeos inversemblants de milers d’accions diferents comparteixen el seu lloc a internet, i esclar, han creat escola; caigudes, bromes de mal gust, doblatges perversos, apologia del ridícul i un llarg etcètera, estan a l’abast de tothom. I tots podem manipular-los.



El contingut d’un vídeo pot encobrir un altre missatge inesperat, depenent de si el receptor és adequat, per exemple. I no parlo només de subliminalitat. Quan vaig veure per primera vegada “La Oveja Naranja” vaig quedar estupefacte, m’ho vaig fer meu, em va semblar genial, buscava dins del cap alguna referència per poder descobrir quin artista havia sigut tan extremadament lúcid, però no, els esforços van ser en va. Simplement era una actuació d’un grup escolar de l’Opus-Dei en un concurs de nadales.

D’aquesta manera es pot modificar el significat d’una cinta simplement descontextualitzant la seva projecció. Què passaria si en un míting del PP es projectessin els ocells d’Alfred Hitchcock?



Amb aquesta presentació pretenem dialogar sobre aquest tema així com presentar una selecció de vídeos de diversos creadors, links i alguna raresa que esperem que no quedi inadvertida.

Kikol Grau

és realitzador de Vídeo, director de Programes de TV i creador de videoart.

Ha entrevistat a Peter Greenaway i a Alejandro Jodorowsky, entre altres. Ha presentat les seves creacions en espais com CCCB, BTV, Zemos o Sitges amb una retrospectiva del seu programa codirigit “Gabinet de Crisi”, programes per Metròpolis o premis com l’Animalario i ha rebut mencions especials de diversos jurats que han premiat el seu humor àcid i la seva particular manera d’entendre la Televisió i el Vídeo en general. Actualment treballa per la distribuïdora de videoart Hamaca.

+ info:

http://canal.hangar.org/kikol









Sergi Botella

treballa com artista en vídeos, instal•lacions i accions. Treballa amb les relacions emissor i receptor, realitat i ficció, la pèrdua, el fracàs o convertint la seva pròpia experiència vital en material de creació. Ha presentat els seus projectes a La Bianal de Turku (Finlàndia), Caixa Fòrum, Centre D'art Santa Mònica, TensDansa TV3, Mousontourm de Frankfurt o el centre Glogauer de Berlín. Responsable del Medialab d’Hangar 2003-2007.

Actualment compagina les seves creacions amb treballs per Antoni Abad o Luso-Phonia, entre altres.

+ info:

http://sergibotella.com